Un aspecte imprescindible per a l’èxit escolar i personal.
Qui no ha estat eufòric per realitzar una sortida molt esperada? Quin infant no ha volgut estudiar alguna vegada per un examen? La motivació és el desig que activa i dirigeix el nostre comportament. Quan no hi ha motivació, no existeix interès ni esforç per a la consecució de la meta i aquest estat, si és present de manera habitual, pot arribar a ser desadaptatiu. Per aquest motiu, és important saber com ajudar als nostres fills a saber motivar-se i dóna’ls-hi suport i estratègies per fer-ho. Parlem dons d’aquest tipus de motivació anomenada secundària, pròpia de l’honor, l’amistat, l’amor, etc. és a dir, aspectes que van més enllà de les necessitats humanes bàsiques.

La química del cervell te un paper clau per a la motivació. Els circuits motivacionals es veuen influïts per la dopamina, una substància que ens permet sentir plaer i satisfacció. La dopamina, funciona com una recompensa per al cervell. Quan fan un examen ben fet obtenen una bona nota; quan actuen de manera correcta en una situació, hi ha una bona rebuda per als adults o dels seus iguals. Aquesta resposta del entorn o satisfacció personal són la recompensa per a l’infant davant del seu esforç. El resultat emocional, és a dir l’emoció que queda quan hagin acabat la tasca, serà el que promogui o no la continuïtat d’aquell comportament: si és positiu tendirà a augmentar la probabilitat de seguir fen-ho i si és desagradable per a ell/ella, a la llarga acabarà per extingir-la. Però, què passa quan no hi ha possibilitat d’obtenir aquest reforçador o els resultats que obtenen no van acord amb l’esforç del petit? En aquests casos, s’ha de valorar que, a més de la motivació, cal tenir l’objectiu clar i la capacitat per fer-ho. La majoria dels nens i adolescents són plenament capaços per realitzar les tasques escolars corresponents a la seva edat però tot i això pot haver un fracàs. Així dons, cal veure si tenen clar el que s’espera d’ells, ajudar-los a trobar el sentit de les coses i buscar maneres intrínseques (recompensa que un mateix es pot dir o donar) o extrínseques (un cromos, una activitat en família, elogis…) d’augmentar la motivació, el que anomenàvem com a reforçadors.
Ajudar-los a fer les tasques; acompanyar-los en el procediment; valorar l’esforç que hi posen i no tant el resultat final; o bé estar amb ells i fer un procés de reflexió, poden ser estratègies per a millorar la seva motivació i poder catapultar-se sols cap a l’èxit. Recordem que és important el reforç en positiu: recompensar els esforços i petites millores que vagin fent, en lloc d’esmentar i castigar per les errades. La motivació és un dispositiu bàsic per l’aprenentatge.

Núria Martí
Psicòloga infanto-juvenil i psicopedagoga